EDN, PESSICS DE MEMÒRIA: La nostra experiència

EXPERIÈNCIA PAU SALA

Fa anys, quan jo era més petit, un dia parlant amb la meva àvia vaig descobrir una història que em va marcar per sempre més. La meva pròpia família, els quals alguns membres segueixen vius, van viure la guerra en primera persona.

El germà de la meva àvia pertanyia a la quinta del biberó i va estar lluitant a la guerra durant anys, fins que va decidir escapar-se a França amb molts altres guerrers. Allà, van ser perseguits i empresonats en un camp de concentració.

Els meus avantpassats sabien que el seu fill havia estat capturat pels nazis i, molt preocupats per no tornar-lo a veure mai més, van decidir arriscar-se sabent les conseqüències que això comportava. Aprofitant que el pare del presoner era el propietari d’una fàbrica d’agulles, des de Berga, enviava caixes plenes de menjar perquè els presoners del camp poguessin gaudir-ne. La meva àvia també va col·laborar ajudant la gent a passar la frontera. Aquesta estratègia tan arriscada per mantenir a presoners va durar poc, ja que aviat el propietari va ser arrestat i tancat a la presó.

Sense saber quan ni com, el germà de la meva àvia va morir al camp de concentració mentre que el presoner, al cap d’uns anys va ser alliberat.

El meu besavi Pepet
(pare de la meva àvia materna), de Manresa, van cridar-lo per anar a lluitar a les terres de l’Ebre l’any 1937. Ell, casat i amb dos fills petits, juntament amb un company seu van marxar cap a l’Ebre amb tren.
En una de les parades per descansar, a Botarell, van entrar en una "botigueta", on van trobar l’alcalde d’aquest poblet. L’alcalde, al veure’ls vestits de soldat, els va demanar si anaven a la guerra; ells van respondre que sí; llavors l’alcalde els va demanar si tenien fills, i ells respongueren que sí. L’alcalde els va advertir que si anaven a lluitar a l’Ebre no en tornarien vius, i que si volien, l’alcalde els podia ajudar a tornar a casa. Ells no van dubtar a dir que sí, així que l’home els va fer un salconduit (document que fa una autoritat i que permet al portador viatjar lliurement sense risc per una zona), per tornar a Manresa amb la seva família.
Un cop a casa, el meu besavi va haver-se d’amagar fins que va acabar la guerra, en un amagatall d’un bosc de Viladordis. La meva besàvia li portava menjar cada dos o tres dies, i ell, de tant en tant, s’amagava sota un carro per anar a casa a veure els seus fills petits, però sense que els nens el veiessin a ell. S’amagava al pati darrere d’unes canyes recolzades a la paret. Una de les vegades que els militars van anar a registrar la casa per trobar-lo, van clavar la punta de la baioneta vàries vegades a aquelles canyes on el meu besavi estava amagat, però miraculosament no el van tocar i per tant no el van trobar.
Quina raó tenia l’alcalde de Botarell! Aquella batalla de l’Ebre va ser una massacre, però el meu besavi se’n va salvar gràcies a ell. L’agraïment es va convertir en una amistat entre el meu besavi i l’alcalde de Botarell que es va conservar durant molts anys.

MARTA POCIELLO